Plànols

http://www.e-aeromodelismo.com.ar/Planos/Planeavele.htm

Índex:

1. Història de l’ aviació.

1.1- Les primeres experiencies

1.2- Aeronaus més lleugeres que l’aire.

1.2.1- Tipus de dirigibles.

1.3- Aeronaus més pesades que l’aire

2- Aerodinàmica.

2.1- Perquè vola un avió

2.2- Teorema de Bernuolli i l’efecte Venturi.

2.3- La sustentació

2.4- (Viscosidad, capa limite, laminar y turbulenta Número de Reynolds, número de Mach)

...

FALTEN ALGUNS CONCEPETES MÉS

3- Els planejadors

3.1- La història

3.2- El perquè de la seva forma

3.3- Com és el seu vol

3.3.1- Mètodes d’enlairament

3.3.2- Com es manté a l’aire

3.4- Tipus de planejadors

3.5- Parts d’un planejador

3.6- Materials més utilitzats

4- L’elaboració del meu planejador

4.1- Materials

4.2- La construcció

4.3- Els diferents perfils d’ala

...

ANIRÉ AFEGINT APARTATS

5- Conclusió

6- Bibliografia

3- Els planejadors

Un planejador és una aeronau sense motor més pesada que l’aire i amb estructura d’avió que produeix sustentació i avança aprofitant les corrents atmosfèriques.

3.1- La història

-

3.2- El perquè de la seva forma

Els planejadors tenen una forma peculiar. S’assemblen als avions comuns però es diferencien perquè els planejadors tenen una càrrega d’ala baixa, és a dir, una relació entre el pes i la superfície de l’ala baixa i una relació d’apecte alt, és a dir, una relació entre l’envergadura i l’amplada alta. En conclusió, un bon planejador haurà de pesar poc, tenir una superfície d’ala alta però que aquesta superfície no es guanyi donant amplada a l’ala, sinó fent-la més llarga. Això és així perquè li dona més estavilitat a l’aeronau. Als planejadors els interessa guanyar superfície per produïr sustentació ja que a més superfície, més sustentació. Per tant, la guanyaran allargant l’ala.

Aquesta forma li proporciona el millor rendiment aerodinàmic per fer vols de llarga durada sense la necessitat de cap mena de propulció.

3.3- El vol

Els planejadors no disposen de motor, per tant no poden despegar per si sols. Es depen de l’habilitat del pilot per mantenir-se al màxim de temps a l’aire.

3.3.1-Mètodes d’enlairament

Hi ha diferent mètodes d’enlairar un planejador i cada un té una tècnica diferent.

- Remolcats per una avioneta: L’avioneta es col·loca davant del planejador i es conecten entre si amb un cable. Quan l’avioneta despega s’emporta amb ella el planejador i, quan estan ja a una certa alçada, es deixa anar el cable, l’avioneta marxa i el planejador es manté a l’aire per si sol.

- Remolcats per un automòbil: Es conecta un cable del cotxe al planejador. Quan el cotxe accelera el planejador va guanyan alçada i quan està prou alt, es desconecta el cable.

- Per WINCHA : Es conecta el planejador a un cable col·locat a un SISTEMA WINCHA. A l’hora de despegar el wincha comença a recullir el cable ràpidament i amb ell el planejador que s’enlaire. Quan arriba a una alçada determinada, es desconecta el cable i el planejador vola lliurement.

L’aventatge d’aquest sistema d’enlairament és que és més econòmic que el remolcat però no t’enlaire a tanta alçada.

3.3.2- Com es manté a l’aire

Una vegada el planejador ja està enlairat el pilot depen de les corrents d’aire ascendents per mantenir-se al màxim de temps possible a l’aire. Aquestes corrents d’aire ascendents poden ser:

- Corrents d’aire tèrmiques: Són corrents d’aire calent ascendents i quan el pilot vola sobre una d’elles, el planejador va guanyant alçada. Aquestes corrents es formen, per exemple, en zones de poca vegetació en dies calorosos.

- Corrents degudes a altes pressions: Es formen quan un vent suau bufa contre una muntanya. Aquestes corrents poden ser bastant fortes però només actuen a l’area que queda a sobrevent de la muntanya.

3.4- Tipus de planejadors

Als anys trenta es van inaugurar les primers líneas aèreas. Es va poder aconseguir gràcies a la evolució de la instrumentació electrònica per a la navegació i l’aterratge que permetien fer aquestes accions de manera segura en casi totes les condicions atmosfèriques. També es van adonar que, a mesura que els avions podein pujar a més altura, als pilots els hi costava més respirar perquè l’aire és menys dens i hi ha menys oxigen. Per això es va inventar les cabines PRESURITZADES, cabines que mantenen constant la pressió atmosfèrica independentment de l’altura. Els avions no només portaven passatgers, sino que també eran utilitzats per el correu i mercaderies. Uns dels avions més significatius d’aquesta època és el Douglas DC-3, l’avió comercial més utilitzat.

A finals dels anys trenta, els ingeniers van començar a experimentar amb motors a reacció, ideats, principalment, per Henri Coanda. El primer vol amb un avió propulsat amb un motor a reacció va ser el He-176 al 1939, just avans de la Segona Guerra Mundial.

A la Segona Guerra Mundial es van produir progressos en els dissenys i va crèixer molt la producció de avions. A principis de guerra els avions militars es movien mitjançant motors de PISTONS, pero després de investigacions es van equipar amb motors a reacció. El primer avió de combat a reacció en participar a la guerra, al 1944, va ser el Messerschmitt Me 262, que era capaç d’ arribar a una velocitat màxima de 900 km/h. També es va evolucionar amb els bombarders, que eran capaços de carregar el doble de pes i fer el doble de trajecte. Durant tota la guerra es va arribar a construir:

Tipo de avión	Año 1940	Año 1941	Año 1942	Año 1943	Año 1944	Año 1945	Unidades totales
Bombarderos muy pesados	0	0	4	91	1.147	2.657	3.899
Bombarderos pesados	19	181	2.241	8.695	3.681	27.874	42.691
Bombarderos medios	24	326	2.429	3.989	3.636	1.432	11.836
Bombarderos ligeros	16	373	1.153	2.247	2.276	1.720	7.785
Aviones de combate	187	1.727	5.213	11.766	18.291	10.591	47.775
Aviones de reconocimiento	10	165	195	320	241	285	1.216
Aviones de transporte	5	133	1.264	5.072	6.430	3.043	15.947
Aviones de entrenamiento	948	5.585	11.004	11.246	4.861	825	34.469
Aviones de enlace	0	233	2.945	2.463	1.608	2.020	9.269
Total anual	1.209	8.723	26.448	45.889	42.171	50.447	174.887

Els alemanys i els britànics estaven treballant en el projecte de crear un vol supersònic però cap d’ells ho aconsegueix avans de acabar la guerra. És al 1947 que el vol supersònic s’assoleix, amb el Bell X-1, a Estats Units.

En acabar la Segona Guerra Mundial, les companyies que fabricaben models adabtats per al transport de passatgers. Els vols de les aeronaus comencials que s’utilitzaven a aquella època eran de mitja distancia. També se’n feian de transoceàniques però s’havia de fer escala perquè s’acabava el combustible. Per aquest motiu, els ingeniers van inventar el motor de turbopropulsió, que constava d’un motor a reacció que accionava una turbina i, amb aquesta, una hèlice. El primer avió de passatgers en volar amb aquesta propulsió va ser l’anglès Vickers Viscount.

La aparició dels models de reactors de alta velocitat va ser iniciat pel De Havilland Comet, que va començar a ser utilitzat com a avió de passatgers al 1952. Al principi, aquest model va tenir molt èxit, però després de tres accidents, es va deixar de fabricar. Els accidents es van produir perquè les turbines de l’avió es trobaven dins l’estrucutra de les ales. Mica en mica s’anaven escalfant i devilitant i acabaven fragmentant-se a l’aire a casua de la fatiga del metall.

En veure això, la nordamericana Boeing, va llençar el model Boeing 707 i, salvant els defectes del Comet va ser el primer avió comercial a reacció amb èxit. De fet, Boeing, contiuna actualement fent avions i és un dels fabricants d’avións més importants del món.

Durant els següents anys, la importancia militar de els avions va començar a decaure, ja que eran superats per vari tipus de missils. Però l’aviació civil es va fer cada vegada més important. Això s’ha vist reflexat amb la mida creixent dels avions, els de fuselatge ample[1], que han aportat més comoditat als passatgers, facilitar la seva movilitat i la dels tripulants dins l’avió quan es realitzaven vols intercontinentals. L’avió més gran del món es L’Airbus 380, dotat de dues cobertes (dos pisos) i fa 73 metres de llargada. Un dels avions més coneguts és el Boeing 747 també anomenat Jumbo.

La Unió soviètica va crear el primer avió supersònic per a passatgers: el Tupolev Tu-144, però no va estar gaire temps en servei perquè tenia problemes tant aerodinamics com operacionals. Un dels avións de passatgers supersònics més coneguts és el Concorde, fabricat entre els francesos i els britanics. El seu primer vol va ser al 21 de gener del 1976. Tanmateix, es considera que aquest tipus de vol no és rendible perquè es necessita molt combustible, el manteniment a molt es car i, si es volia trencar la barrera del so, s’havia de fer sobre dels oceans. Per això, el Concorde va deixar de volar amb passatgers al octubre de 2003.

Com hem vist, ha sigut en les últimes dècades que el transport aèri s’ha fet realitat. Era impensable, fa cent anys, que es poguessin portar 100 persones amb un avió i ara això és una cuotidianitat. De fet, quan no era permés volar a causa de les cendres que desprenia el volcà Eyjafjallajökull, es va paralitzar tot Europa i les lineas aeres van perdre molts diners.

El transport aeri és, actualment indispensable i és considerat el medi transport més segur.

---

[1] Avions comercials que disposen de tres files de seients separats per dos passadissos.